dimecres, 4 d’abril del 2012

UNA BONICA HISTÒRIA D'AMOR

Ja fa uns quants anys, em vaig aventurar pujar a una muntanya ben, ben alta... i ben lluny de casa.
Hi vaig passar un bon grapat de dies, acompanyada pels meus companys de muntanya dels últims anys. Més d’un mes instal.lats en una de les cordilleres més increïbles del món, el Karakorum.
D’aquells dies en vaig aprendre moltes coses, la passió i el respecte per les muntanyes, la renúncia, el fracàs... i l’AMOR.
Durant aquells dies vaig poder ser testimoni d’una de les històries d’amor més boniques del món.
Quan ja havíem donat per acabada la nostra expedició, en va començar una de nova per la Mireia, la més gran i difícil expedició de la seva vida.
Qui li havia de dir llavors, que apareixeria al nostre camp base un italià, en Mario, que no va parar de conquistar-la durant la nostra breu estada.
Recordo les converses amb la Mireia parlant d’ell i de la seva conquista fracassada; recordo quan vàrem marxar, el seu comiat, pensant que possiblement no el tornaríem a veure mai més.

Però en Mario, qui es va enamorar a primera vista, estava convençut que captivaria el seu cor, estava segur que la Mireia era la dona que havia buscat tota la vida, que era la dona amb qui passaria cada dia al seu costat, a qui cuidaria i estimaria.
Pocs dies després d’acabar la seva expedició, va aparèixer a l’aeroport de Barcelona, amb aquella elegància característica italiana, un vestit de pantaló i americana de color blanc i un ram de flors per a ella, que l’esperava. Encara me’n faig un fart de riure quan recordo com m’ho explicava la Mireia, qui em sembla que va passar una mica de vergonya al veure’l vestit d’aquella manera.
En Mario va aconseguir allò que no estava escrit al llibre de l’univers, però sí al llibre de la seva vida... il.luminar el cor de la dona que tenia al davant i celebrar el novembre del 2009 un fantàstic enllaç matrimonial als peus de les seves muntanyes de la Vall Seriana a Itàlia, als peus de les muntanyes que el van veure créixer i que li van ensenyar tot el que necessitava per sortir a conquistar les més belles i altes muntanyes del món.
No havia vist una dona més enamorada d’un home que la Mireia i un home més enamorat que en Mario.
La Mireia va veure més enllà del que en Mario ensenyava a primera vista.
Ella ho va abandonar tot, la feina, la família, els amics... va marxar de Barcelona per anar-se’n a viure a Lizzola on formar la seva nova família.
La Mireia fent de mestressa de l’alberg, preparant els pastissos per l’esmorzar, atenent els clients; en Mario fent de “públic relations” amb els clients. Al cap i a la fi, ell ha estat un referent alpinístic a Itàlia, amb 10 vuit mils a les seves cames i a l’espera de poder completar la resta.
Durant aquests anys, me n’he fet un fart d’anar a Lizzola, al Camoscio, el petit alberg on es vivia aquesta història d’amor. Alguns dies em quedava amb ells, esquiava a les pistes, anava a caminar per les seves muntanyes, a córrer pels seus corriols i, quan arribava a l’alberg ens retrobàvem de nou la Mireia, la Luggina (la mare d’en Mario) i en Mario, sempre i quan no estigués d’expedició.
Hi ha una frase que sempre recordaré que li deia la Mireia a en Mario quan aquest es trobava d’expedició; la conversa era en italià, però el final sempre acabava amb un “t'estimo”. M’emocionava sentir-ho!
Hi ha una muntanya a la vall, l’únic 3000 de la zona, tot i que per les característiques de les muntanyes sembla que facin més de 4000 metres, que em tenia captivada. Des del primer cop que m’hi vaig apropar hi volia pujar.
Un dia li vaig dir: “Mario, puc anar al Coca? És molt difícil?” i ràpidament em va respondre que ni de broma me n’hi anava tota sola. Que no era tècnicament difícil, però que tenia una cresta que s’havia d’anar en molt de compte i que millor que hi anés acompanyada i que ell seria el meu company de cordada. Aquell va ser el nostre, o més ben dit, el meu repte per aquest 2012. A la visita estiuenca a Lizzola m’esperava el cim del Coca. I jo més contenta que un gínjol.
Aquest mes de gener passat, la Mireia estava a Barcelona i parlant per telèfon ja fèiem plans per tornar de nou a Lizzola pel febrer. Quines ganes de tornar-hi. Aquesta vegada però no hi anava sola i tant la Mireia com en Mario tenien unes ganes immenses que hi arribéssim i que la féssim petar tots quatre junts; la Mireia ja organitzava activitats, només faltava concretar el dia. Em recordava que un o dos dies tornava a Itàlia per trobar-se de nou amb en Mario i que l’enyorava tant.
L’endemà al matí d’aquesta conversa, una trucada al telèfon mòbil d’un company meu de feina, el qual sabia de la meva amistat amb en Mario, em donava la notícia. Havia vist publicat per internet que en Mario MERELLI havia patit un accident a una de les seves muntanyes i que a causa de la caiguda havia perdut la vida.
No me’n podia fer creus... ràpidament vaig anar a buscar l’ordinador, el qual em confirmava la notícia.
Missatges i trucades a en Silvio MONDINELLI, Mario PANZZERI, companys d’expedicions d’en Mario m’explicaven el fet de primera mà.
Cap de nosaltres ens en podíem fer a la idea... records, i més records em passaven pel cap... ràbia continguda per la injustícia de la vida.
Dies més tard es celebrava un funeral multitudinari de ressò nacional, al peu de les muntanyes que el van veure créixer i que el van veure marxar.

Mario, ens queda pendent el Coca... tornaré i hi pujaré; no ho faré sola, t’ho vaig prometre... a nosaltres ens tocarà suar, segur. Però pujarem tots tres junts en una mateixa cordada. I, allà d’alt, al punt més proper al cel, gaudirem del plaer de viure cada dia i dels records d’haver compartit part de la nostra vida al teu costat.
Mireia, has aconseguit pujar al cim més alt de la teva vida, a la teva muntanya més apreciada: la de l’amor... ha estat intensa, n’has gaudit cada minut...
Com tu dius, no hi ha pressa; ja us trobareu de nou, ben lluny d’aquí, i complireu la promesa de tornar-vos a casar i d’envellir junts en un món totalment diferent al nostre.

www.mariomerelli.com/