dimecres, 9 de novembre del 2011

Marató del Montseny 2011 entre gotes d'aigua




Són les 6 del matí, és negra nit. Aquí a La Seu d’Urgell el
dia es desperta amb una densa boira, cosa que em porta els records d’aquest
passat diumenge.
Ja fa tres dies de la MdM i encara els records són ben
presents.
Moltes vegades les coses van com un mai
s’imagina i aquest diumenge passat va ser un d’aquests dies.
Ja fa mesos un amic em va comentar que es faria la Marató
i m’animava a apuntar-me; però qui m’animava és una bèstia ferotge de les
ultres, un lluitador de curses, algú a qui admiro (gràcies
Xavi Manso).
No vaig
descartar la possibilitat de poder-hi anar, però jo ho veia com un repte massa
gran per mi.
Així doncs, jo vaig continuar fent la meva, alguna marxa
de resistència, alguna cursa de muntanya de poca distància... fins que va
arribar el mes d’octubre: l’inici de les vacances.
I jo ben il.lusionada, ja tinc les vacances
a la porta de casa. Tot el que m’espera durant aquest mes és anar a escalar...
una mica de corda i sobretot molt de bloc!!!!
Desconnecto tant de córrer, que de cop i volta em trobo
que només falta una setmana per la MdM... i jo encara estic que si sí, que si
no.
El meu pare m’anima; ell s’ho passa en gran amb la seva
càmera de fotos anat de control a control quan en més d’una ocasió m’ha
acompanyat. El meu cosí Paton està boig per fer números de controls de pas,
temps d’arribada, càlculs de distàncies i velocitats i tots dos ja m’han dit
que em seguiran control a control.
Ostres i jo indecisa!!!!
No es pot demanar més, si la gent que més t’estimes
t’anima per poder fer allò que t’agrada, què coi!!!! endavant i a gaudir de
l’aventura! I a més a més, és al Montseny, és a casa, és la terra que t’ha vist
créixer, patir i a la que per sempre hi estaràs lligada.
Així que diumenge 6 de novembre m’aixeco ben aviat al
matí, ja ho tinc tot a punt. El dia pinta que serà humit, més ben dit moll, una
miqueta de pluja per refrescar l’ambient no estarà gens malament. M’encanta
córrer sota la pluja!
El pare i en Paton ja són a casa; passem a buscar en Xavi
Manso i amb 10 minuts ja som a Sant Esteve.
Ostres l’ambient comença a ser fantàstic. Em trobo a la
Mercè (que n’ets de valenta!) a en Yeray (quin
crack d’speacker)
a la Glòria i a l’Anna (que estaran al
control de les Illes).
I en poca estona ja som a la línia de sortida. Què coi hi
faig jo a primera línia? Si només sortir em trepitjaran per tot arreu aquesta
colla d’homes forts i valents, grans corredors... jo que sóc poca cosa!
Només sortir, ja ben molls, arriba la primera remullada
de peus al creuar la Tordera. Que bé, que bé... tothom creua amb un somriure a
la cara!!!! Tinc la sensació que serà molt divertit...
En Xavi ja deu ser metres molt més amunt, com d’altres
corredors, però segur que ja es troba a les primeres posicions. Penso en ell i
l’animo a la distància i li dic i em dic a mi mateixa que ens ho hem de passar
en gran, que serà una fantàstica marató!
Com em consta això d’arrencar...He decidit sortir amb el
camel back, però al cap de poca estona ja em fa nosa... “però si hi ha
habituallaments cada pocs quilòmetres!!!!” em dic!.
Al cap de poca estona sento el meu nom darrera meu: “Sara?”
És en David!!!! Quina il.lusió! Ens vàrem conèixer a la
Circular del Pantà d’Oliana el passat setembre i gràcies a ell, als seus ànims
i al fet d’acompanyar-me fins a l’arribada, em va ajudar a arribar en primera
posició després de 80 km de cursa i de foscor per la zona de l’Alt Urgell.
No parlem massa estona, en David és molt fort i quedem
que ens veurem a l’arribada. Em dóna els seus ànims i em diu “tu al teu ritme, com sempre ja aniràs
avançant posicions”.
Al cap d’una estona veig als meus “suporters” (pare i Paton) i ja em desfaig del camel. Molt
millor a partir d’ara.
A mesura que va passant la cursa, la pluja es va
intensificant, cada cop més molls, més xops i com més amunt més fred i més
vent...
Quan vaig arribant als controls els ànims augmenten... em
trobo a coneguts, amics i familiars que em van animant (gràcies a tots
ells/es).
Jo, no em paro pas, un glop d’aigua amb isostar, un tros
de plàtan i continuo corrents.
Mentre va passant la cursa no em deixo de repetir a mi
mateixa que m’ho estic passant en gran... com mai. Fins i tot penso en el
llibre “morir o córrer” d’en Kilian Jornet mentre explica alguna de les seves
curses... pura passió! I no deixo de sentir-me identificada.
Però encara me’n queda molta de cursa a mi i quan arribo
a Coll Pregón, baixant del Matagalls, m’informen que a pocs minuts tinc la
primera i la segona noia.
Al arribar a Sant Marçal ja les tinc davant. I com no,
això encara t’anima molt més i trobar-me de nou als suporters és la bomba. Així
que aprofito per dir al meu pare “porta’m una samarreta d’en Xavier!!!!”. No sé
pas si m’ha sentit o no, jo em sento incapaç de parar.
I vinga a pujar amunt tot i que sé que el que m’espera
ara serà dur. Toca pujar al Coll de Les Agudes pel camí del GR (tot just feia
un mes que l’havia fet en una altra marxa la “5 cims, 5 hortizons”, aquell cop
de baixada, i pensava “ufff, serà dur!”. I així encarrilem la pujada. Al cap de
poca estona vaig guanyant alguna posició fins avançar a la primera noia.
Rebo un missatge al mòbil que miro ràpidament: “encara corres? Sembles el forrest gump...”
Una onada d’energia m’inbadeix de nou amb l’sms (gràcies
Ramonet, sempre posant un punt d’humor a la vida. Gràcies per animar-me a córrer
i a lluitar).
A mesura que vaig tirant amunt alguna cosa no va massa
bé... no començo a notar els dits de les mans... tinc els dits com botifarres,
blancs, ben inflats i sense tacte. Tinc la sensació que no m’arriba la sang.
Intento entrar en calor, però no hi ha manera. És impossible!!!! Cada vegada fa
més fred, vaig més molla i estic baixant el ritme de forma considerable.
No m’agrada gens aquesta sensació. Intento escalfar-me
les mans amb el meu propi alè, posant-les dins el paravent (que evidentment està
ben moll) i res de res. Decideixo menjar-me un gel... com sabreu gaire bons no
són, però que bé que van. Un cop me l’he acabat, intento guardar l’embolcall
dins la butxaca del paravent, però sóc incapaç de tancar la cremallera. Cada
vegada la falta de sensibilitat als dits s’agreuja. I em preocupa... tot i això
decideixo arribar fins al Turó a veure si em puc recuperar i baixar ben ràpid.
Abans d’arribar al Coll de Les Agudes, la segona noia m’avança... jo continuo,
ara però ben cansada per les condicions meteorològiques. Per primera vegada en
tota la cursa desitjo que pari de ploure. El fred i el vent són terribles. Les
pitjors condicions amb les que m’he trobat mai al Montseny.
I ja de camí al Turó, una agradable sorpresa es presenta
davant meu. Algú crida el meu nom; va vestit de vermell amb pantalons i jaqueta
de gore i per la veu el reconec: “home Dani (Daniel
Fradera)!!!! Què
hi fas per aquí?” Sense dir-me res més m’anima a continuar endavant “vinga, que
tens a la primera aquí mateix!” fins i tot es va fotre un “pinyu” que em va fer
esclatar de riure. Es va aixecar ben ràpid i no va parar d’animar, ni a mi ni a
la resta de corredors que estaven aprop. Aquesta trobada va ser una dosi d’ànims
i força...
Em va acompanyar fins al control del Turó, on en pocs
segons vaig marxar corrents, no sense hidratar-me i menjar plàtan, i poder
passar a la noia que portava davant.
Només vaig poder dir mentre marxava corrents “gràcies
Dani!”.
Just en aquest punt se’m barrejen molts sentiments. No
gaire lluny del control hi ha algú a qui estimo i a qui trobo molt a faltar. El
fet de trobar-me en Dani fa que aquests sentiments augmentin, i que li donin
més significat al que estic fent i que lluiti per arribar...
Xavier: “has estat
amb mi quilòmetre rere quilòmetre, a cada gota de pluja que ha relliscat per
les meves galtes, a cada gota de suor que s’ha barrejat amb l’aigua, a cada pas
i a cada patiment. Gràcies”
A partir d’aquell moment, amb l’energia i la motivació al
100%, només faltava córrer avall. El camí no era un regal, havia desaparegut el
corriol que coneixia i s’havia convertit en un rierol.
Ostres, ostres, cada vegada això és més emocionant. Està
siguent una cursa apassionant, m’ho estic passant en gran i si tinc sort encara
podré arribar primera.
Arribo a l’habituallment de Fontmartina i em trobo a la
Mercè, que finalment no ha continuat amb la cursa, i em dóna ànims i em recorda
que vaig primera.
Estic tan contenta!
Però encara falten alguns quilòmetres i s’ha d’arribar...
amb tanta mala sort, que a l’arribar a la cruilla amb la pista, sense fixar-me
que havia de continuar pel corriol, agafo la pista i vinga avall. M’estranya
tant no veure cintes (espectacular
la senyalització, ho heu fet de meravella MdM però jo sóc una mica despistada!) que amb el noi que
coincideixo li dic que potser no anem massa bé. La seva resposta és que com que
és una pista potser no fa falta senyalitzar-ho i fins i tot em diu que havien
anul.lat la cursa a causa de les condicions meteorològiques ja que se n’estaven
emportant alguns corredors amb ambulància a causa de les continues hipotèrmies
que estaven patint. Al cap d’un moment ens girem i venen dos nois més.
Finalment arriben a la casa de colònies de Can Riera de Ciuret. Ostres, potser
sí que ens hem equicovat.
Decideixo trucar al telèfon de la MdM i em confirmen l’error.
Ohnhhh noooo!!!! Així que tots quatre tornem remuntar la pista.
Evidentment, ja dono per perduda la meva posició i quan
arribo al corriol, el qual estava perfectament senyalitzat, miro el rellotge i
veig que he perdut mitja hora d’or, mitja hora gloriosa. Però em sorprenc de la
meva resposta i el sentiment que tinc és de satisfacció “però si m’ho estic
passant de conya! Què importa la posició?”. Així que continuo corrent amb
força, tot i pensar que la cursa estava anul.lada.
Al cap de poca estona ja veig l’indicador “3 km arribada”.
Això ja és meu!!!!
La meva sorpresa arriba instants després quan veig que a
davant portava la noia que havia deixat en segona posició a dalt del Turó. Em
formulo moltes preguntes. Què li deu haver passat? Potser també s’ha perdut...
No pot ser que em torni a trobar en primera posició després d’haver perdut
mitja hora.
Continuo corrents i moments abans d’arribar la Montse en
diu que vaig segona i m’anima per continuar sense parar que això ja és meu.
Només queda creuar la Tordera de nou i ja s’haurà acabat.
Però recoi com baixa la Tordera... fins i tot una corda
instal.lada per poder-la creuar i ho entenc, a mi l’aigua m’arriba gairebé fins
a la cintura i baixa amb una força que
se m’enduria sense pensar-s’ho.
A pocs metres de l’arribada una nova sorpresa, el pare,
en Paton, en Xavi Manso, l’Anna, l’Esteve, la Glòria, la Lluïsa (quina sorpresa
cosina) m’animen fent un passadís. En pocs metres tinc l’arribada.
Sento el meu nom a través del micròfon d’en Yeray... que
contenta que estic! I immediatament m’informen que sóc la primera noia en
creuar la línia de meta.
L’alegria em desborda.
Ràpidament ja tinc a la família i amics felicitant-me. No
m’ho puc creure!
Estic tant contenta... Aquesta és la meva terra, és on he
crescut i he viscut, aquesta és la meva muntanya, i és aquí on sempre tindré el
meu més preciat record. I no hi ha hagut millor manera que dedicar-te aquesta
victòria.
Va per tu Xavier “MAASAI”, va per vosaltres pare i
mare...

Gràcies a tots/es els que heu fet possible aquesta
victòria.
Gràcies a la MdM per fer un gran èxit d’aquesta aventura,
millor impossible!
Enhorabona Xavi Manso per aquesta fantàstica posició. Ets
un crack!

Us deixo amb el vídeo de la MdM 2011: http://vimeo.com/31865698